Ripollet al Dia
Els pagesos del poble se les empescaren per conrear als seus horts les maduixeres que collien del bosc. El benefici que en treien, molt per damunt dels guanys de la verdura, els permetia quadrar els números de les seves modestes explotacions
Atenció! El que us explicaré a continuació no es pot fer actualment. Està prohibit i si us enxampen, és ben probable que us empaperin de sancions. Rebobinen i anem a una època en què els pagesos i hortolans aprofitaven totes les possibilitats que els oferia la natura per fer-se un sou digne. Situem-nos a Ripollet, Cerdanyola del Vallès. Amb el Collserola ben a prop. Un gran bosc que aprofitaven els boscaters per fer un duro. Per exemple, dallant les branques baixes dels arbres i preparant feixos de llenya que després venien als forners com a matèria primera per a fer funcionar els seus forns. De ben segur que aquests treballadors coneixien les maduixeres i els fruits que oferien, les maduixes. Més petites que els maduixots conreats però molt més oloroses i gustoses.
La família d’en Josep Bayó, veí del barri del Pont Vell, coneixen les maduixes i les seves qualitats. Explica que l’avi ja les conreava. Afegeix que «per l’edat avançada del meu avi, el meu pare Pere Bayó i Morera, es va fer càrrec del negoci de les hortalisses, vinyes i cereals». L’expertesa de la família els va fer buscar i trobar les millors plantes per obtenir les maduixes més saboroses i que produïen més beneficis. Les anaven a buscar a Sant Llorenç de Munt. Primer es desplaçaven en bicicleta, el transport que tothom qui podia usava en aquella època. Ben d’hora i preparats per la feina que farien, enfilaven cap al massís. Arribat a prop de la zona deixaven les bicicletes en una caseta de Peons Caminers per seguir caminant en direcció a Montcau, sota de La Mola, on trobarien els millors plançons del bosc. Un cop hi eren, en recollien tants com podien. Donat que és una planta molt esquifida en feien feixets, que lligaven amb mata o el que trobaven pel bosc. Anys després muntaven el viatge en un autobús llogat a l’empresa Renom. En Josep recorda que «era com una petita excursió».
Les maduixes s’anaven a buscar el divendres sant. L’endemà es plantaven a la terra. Amb molta cura, perquè era una planta que li costava molt d’arrelar i sempre es mirava de situar-les en un lloc que tinguessin sol i ombra.
«El meu pare, normalment, situava les plantes entremig de les faveres. Quan les treien, quedaven les maduixeres molt maques i verdes», diu en Josep, afegint que després «calia tenir-ne molta cura fins a arribar al mes de maig, que era quan donaven el seu fruit».
L’hort de Ca n’Altimira
Els plançons es plantaven a l’hort familiar dels Bayó, ubicat als terrenys de Ca n’Altimira. Era el més gran. Anava des dels pins de Les Fontetes fins als marges del riu Sec. Regaven amb aigua de mina. Regulada perquè hi hagués per a tothom. A ells els tocava des de les 5 de la matinada fins quarts d’1 de la tarda, quan arribava el tren. A més a més, compraven safareigs d’aigua a la fàbrica de gel. Tot perquè no faltes el líquid aliment a les maduixes tan apreciades.
Les maduixes es recollien, es posaven en cistells i a vendre-les. Eren molt apreciades pels estiuejants i per gaudir-les en els àpats de les comunions. Si plovia quan les collien, s’embrutaven una mica de fang. Na Carme García, dona d’en Josep, recorda que les havien de rentar «amb molta cura» en un cossi d’aigua perquè lluïssin i no es fessin malbé Les transportaven en estructures de tres cistells per banda, units per una canya, en Josep o l’Emília acompanyats per la seva mare. Pujaven en trens atapeïts amb destinació Mercat de la Boqueria de Barcelona. Allà les pagaven millor que en cap altre lloc! Ben aviat conegueren a l’intermediari Enric Ortet, que s’encarregà de comercialitzar les maduixes vallesanes. Es collien a l’hort de Ca n’Altimira, es portaven a una casa pairal propera a la casa pairal dels Bayó, on es preparaven i classificaven. Quan en tenien suficients, trucaven a l’intermediari. Ell s’encarregava de portar-les a Barcelona en cistells ben etiquetats, on es venien molt bé. Calia complir els temps perquè el producte arribés en bon estat! Tot funcionava com un rellotge.
Can Ramonet, Ca la Roser i les maduixes
Els Bayó vivien ben a prop de Can Ramonet, el mític establiment dels Quatre Cantons. En Josep explica que un diumenge, a les 2 de la tarda i quan la família preparava l’àpat diari, es va presentar el vell de Can Ramonet. Els va preguntar si tenien maduixes. No n’hi havia cap. Afegí que tenia uns clients que en volien i que pagaria molt bé la comanda. Els pares, pragmàtics, van decidir anar cap a l’hort per collir les maduixes. Vendre a Can Ramonet era proveir una casa on anaven els VIPS del moment, com Mary Santpere o Joan Capri. Els peus de porc eren mítics. Fins al punt que recentment es cuinaren seguint la recepta original al restaurant Capicua. I triomfaren.
També proveïen l’establiment montcadenc de Ca la Roser, avui en dia tancat i barrat. En Josep explica que hi portava els cistells de maduixes. Ben guarnits i preparats. Feien patxoca: entraven per la vista i l’olfacte, de bones que eren. La Roser, mestressa de l’establiment, era una bona compradora. Engalipava al jove i es quedava amb les fruites i els cistells. Que després els venia a preus prohibitius només aptes per a butxaques ben proveïdes.
En Josep ja no conrea maduixes. La darrera tongada va ser d’unes 300 mates en un hort de Can Massachs. Ben probablement ningú no les conreï al poble. Ni per consum personal. Potser caldria plantejar-se recuperar-les. Per les seves qualitats, molt superiors als insípids maduixots de les contrades del sud. Segurament presses amb nata de Can Braut, eren unes postres excelses. No saliveu una mica? Jo confesso que sí.
Maduixetes amb mistela, moscatell i nata
En Josep confessa que a ell li agradaven les maduixetes amb mistela o moscatell. També amb nata. Però de la bona, de Can Braut.
Amb el pas dels anys, els maduixots van substituir a les maduixetes autòctones. En Josep en va fer. Els plançons es compraven congelats. Es plantaven en un sòl cobert de plàstic. Feia un forat i planteta soterrada! En poc més d’un mes, ja produïa la primera maduixa! El gust, però, res a veure!
J.JORBA
