Ripollet al Dia
La revista Aurora social va publicar al 1907 un poema dedicat a les noies de la torre de la Punxa, un dels grans casalots de l’època d’estiuejants que estava situat al barri del Pont Vell
L’amic Joan Mimó m’envia la foto que avui reproduïm. Té 60 anys, la imatge. Correspon a la torre de la Punxa, situada al barri del Pont Vell. No la recordo, però per la instantània segur que feia patxoca i era un dels edificis emblemàtics del barri fronterer amb Cerdanyola del Vallès. Junt amb altres edificis de diverses èpoques com el Celler Cooperatiu, la fàbrica de gasoses Zarroca i d’altres.
Desconeixem l’autor de la fotografia, datada l’any 1962. Es va fer en una època especialment dura per al poble: la gran nevada. I més si tenim en compte que aquell mateix any es va viure la gran riuada. Va nevar damunt mullat.
Tinc molt poca informació de la casa. He trobat, però, una curiositat que va publicar en el seu moment la revista Aurora Social: setmanari defensor dels interessos del treball. En el número 15, publicat a Barcelona el 10 d’agost de 1907, s’inclou el poema “A unes ninfes que conech”, signat per J. Alas Llifnob, un dels coŀlaboradors de la publicació. El poema va dedicat a “Carme, Consol, Maria, Elvireta o Patufet, Montserrat i Carolina, Ramoneta i la Mercé”.
Qui eren aquestes noies? En coneixem els noms, presents a la dedicatòria. Endinsem-nos en els versos per a trobar més informació de les ripolletenques. Abans de fer la transcripció, un advertiment: respecto el català prefabrià de la publicació. Som-hi amb els primers versos!
“A la torre de la Punxa
del poble de Ripollet
tres dies fa que m’hi trovo
hostatjantmhi ab gran p’aher,
puig com hi han nines boniques,
ab carones com un cel,
de llavis de maduxeta
y ulls brillants com dos estel,
me sembla estar al Parnaso
ó bé trovarme en l’Orient
aprop de les ninfes belles,
descrites ab tan acert”.
J. Alas Llifnob (potser J. Sala Bonfill, advocat i especialista en temes comercials?) publica a continuació una relació de poetes clàssics i catalans. I imagina una situació en què si els “grans poetes grechs” eixissin de ses tombes i fossin una estona a la torre de la Punxa
“contemplant tant be de Deu, (les noies)
segú estich que no sabríen
encaixar sos pensaments
dins d’una forma prou bella
que ab certitut expressés
la inspiració exuberanta
que bullís dins llur cervell …
El poeta focalitza i centra la composició en les seves accions. Es confessa quan escriu:
“y aixo mateix a mi’m passa
al escriure aquests versets,
puig com son tan reboniques
les carones que jo veig …”
Arribem al punt de la confessió directe, del compromís del poeta que s’adreça al lector per explicar-li que li agraden i que estima a les noies
“i qué estich fervent als seus peus,
que tinc en mon cor per elles
aixecat un altaret,
per posarhi llur bellesa
com imatje resplandent”.
Atenció, que les rimes ens duen a un moment àlgid, de sacrifici i responsabilitat màxima per al poeta. Vegeu-ho:
“Y fins si alguna’m volia
paraula de casament
m’atreviria a donarli,
per contraurel l’any que vé!”.
Clímax del text, suflé que rebaixa n’Alas, quan escriu:
“Pero, com que may oblido
que jo soch molti sim lletj,
lo del casament ho deixo
a voluntat de vostés”.
La cirereta del pastís poètic: comparar Ripollet amb l’Edèn. Perquè, of course, hi viuen les noies de la torre de la Punxa.
Malgrat ens sobti, a principis segle XX Ripollet era un poble dedicat a l’horta fèrtil del Ripoll. Un Edèn, segur que no. Però un lloc ben diferent de l’actual que atreia a famílies de Barcelona i altres grans ciutats en èpoques de vacances, segur que sí. Hi va haver qui va definir el nostre poble com el “paradís terrenal”, en un text publicat a finals del segle XIX . Era l’advocat barceloní Casimir Comas i Domènech, un dels integrants de la colònia barcelonina que estiuejava al nostre poble. N’he parlat a la revista, en articles anteriors. Per si en voleu saber alguna cosa més d’un Ripollet pagès. Que no s’esperava la gran industrialització que arribaria dècades després. Però això és una altra història …
