Ripollet al Dia
Les iniciatives empresarials al poble van a rampellades, potser a modes. La dels bars i després, la de les botigues de fruita. Ara sembla que toqui l’esclat de les cadenes de supermercats, amb botigues mitjanes o petites. Com moltes a la vida, això no és pas nou. Comestibles Ropero és l’exemple d’un treball atenent al poble des de fa 54 anys.
La família Ropero té un lloc d’honor en el panteó del comerç local. Fa 55 anys, Manolo Ropero i la seva dona, Maria Paz Romero, van obrir una botiga de queviures al carrer de Tamarit per satisfer les necessitats de la gent de la barriada. Un any després, Paco Ropero i la seva muller, Dolores Mejías, coneguda per tothom com a «Lola», obrien el segon establiment familiar al carrer de Pau Casals, 69. Hi va haver una tercera botiga, a la Rambla.
Actualment només en queda una en funcionament, la del carrer Pau Casals. Des de fa 30 anys, quan es va retirar el matrimoni fundador, el gestionen els seus fills, Francisco Ropero, de 62 anys, i Jorge Ropero, que en té 58.
Vestits amb la bata blava, atenen a una clientela àmplia que busca tota mena de productes. N’hi ha de la cadena Coaliment però molts altres que van des de la fruita, productes de neteja, racons dedicats a consumibles elèctrics, congelats, dolços i molts altres productes. Possiblement tot el que es ven és fruit d’analitzar quines són les necessitats de la clientela. Veïnes i veïns de totes les edats, tot i que predomina la gent gran, entren contínuament. Un, compra la fruita, l’altre necessita pebrot vermell perquè fa llenties molts dies i en necessita. Una senyora ve a recollir un encàrrec mentre en Jorge xerra amb una altra clienta de temes que no tenen gens de comercials i sí d’humanitat, de diàleg entre els veïns que tenen prou confiança entre ells per compartir aquells temes.
En Francisco m’explica que un negoci com el seu demana moltes hores de feina. Aconsegueixen treure uns sous ajustats, per anar tirant, els dos germans. La botiga ha estat present a la seva vida des de gairebé sempre. Dels anys inicials, en què la Rambla de Sant Andreu era el carrer de Sant Andreu sense molts blocs de pisos i amb descampats, on hi havia «la muntanyeta», escenari de mil i una aventures d’infants. On en un tros fèiem la foguera de Sant Joan, «defensant» la nostra fusta de les colles de menuts d’altres carrers que la volien per als seus focs. I més o menys per allà compartírem la primera Xibeca a galet, accedint a la brava al món dels adults. Utilitzo la primera persona del plural perquè jo també hi vivia, per aquella zona, quan era un menut abans de marxar a viure a la Rambla de Sant Esteve.
Comparteixo aquests records amb en Francisco, que els escolta amb el somriure de l’enyorança del temps passat. Tornem a l’actualitat. Pregunto si la tercera generació de la família Ropero garantirà la continuïtat de la botiga. M’explica que el seu fill ja fa una altra feina, que no té res a veure amb el món de la venda al detall. No és taxatiu perquè la vida fa moltes voltes i de moment, en Francisco i en Jorge treballen dia a dia perquè la botiga compleixi amb la seva funció. De proveïment de queviures i productes de la casa però també un establiment social, referent per a la seva clientela. Un establiment que és llar, que és casa, testimoni d’una altra època que afortunadament es resisteix a desaparèixer.
