Ripollet al Dia
Foto: Una portada del diari El Diluvio. A la pàgina de la dreta, la iŀlustració d’un curandero.
La peça triada del diari El Diluvio repassa com era el Ripollet de 1896. Es va publicar en el diari del dimarts 7 de juliol d’aquell any
El diari El Diluvio, una de les capçaleres més populars de Barcelona i entorns, era una publicació escrita en castellà, republicana i anticlerical. Es va fer molt popular per l’ús d’un humor pla i plebeu i per les seves campanyes, que eren polèmiques, contra els abusos de l’administració municipal. Va assolir tiratges d’entre 50.000 i 150.000 exemplars, segons les fonts. Va néixer el 1879 i va sortir fins al 25 de gener de 1939, un dia abans que les tropes feixistes ocupessin Barcelona i acabessin amb la llibertat de premsa. I tota altra mena de llibertat, tot sigui dit.
La peça triada repassa com era el Ripollet de 1896. Es va publicar en el diari del dimarts 7 de juliol d’aquell any. Polaritzat, per suposat, com s’aprecia en un text en què veiem ben clarament la ideologia del redactor. O redactora. La peça no va signada. Llegiu:
“Hay que compadecer á los vecinos de Ripollet, poblacion castigada por la plaga del caciquismo. Se nos dice que allí los repartos de Consumos los hace el alcalde por sí y ante sí, dignandose apenas oir las advertencias de sus paniaguados. El matadero público no funciona, y se sacrifican las reses en casa de algunos particulares privilegiados, en perjuicio de la salud del vecindario. Se da el caso de existir allí un teniente de alcalde, apodado Tamborella [en altres escrits, Tombarella. Es deia Manuel Valls i Morera i en aquesta revista ja li hem dedicat algun article], famoso curandero, que así pronuncia un discurso en la Casa del Ayuntamiento como reduce una doble fractura ó proporciona brebajes á un honrado ripolletense. De las obras públicas está especialmente encargado un concejal albañil que es como el sastre de Campillo, pero al revés.
Tambien se nos asegura, sin que podamos responder de la veracidad de este aserto, que el secretario de aquel Ayuntamiento es un estuche, pues ejerce á la vez que la secretaría de Ripollet
la de Sardanyola (sic), residencia veraniega de Brahma, y la del Juzgado de su propio pueblo, lo cual no le impide ausentarse largas temporadas.”
Vegem algunes claus per entendre el text. Què eren els consums? Com llegim a la pàgina de l’Enciclopèdia, «reunia els diferents imposts indirectes damunt articles de primera necessitat i comestibles (sabó, vi, oli, carn fresca, embotits, etc.). Era percebut en la forma del tradicional dret de portes en introduir les mercaderies en les poblacions; el seu valor augmentava en les poblacions de major nombre d’habitants. Fou molt impopular per l’alça de preus que provocà.» Establert durant el segle XIX va provocar diverses revoltes populars. Representava un discret pes a la hisenda espanyola. Va ser abolit ben entrat el segle XX.
D’en Tombarella ja n’he parlat, en altres ocasions. Però perquè veieu com funcionava aquest espavilat que feia negoci de la desesperació aliena. Cito al prohoms sabadellenc Marian Burguès, i en concret, un bocí del seu llibre Sabadell del meu record:
“De curanderos a la nostra vila no n’han mancat mai. Ademés, al veí poble de Ripollet hi havia l’as de tots ells: el Tombarella. Era tan poca solta el que donava per curar greus malalties que per lo absurd es veu que tenia devots. A Sabadell hi tenia la millor clientela… Arribà a un extrem la impudícia d’aquell mano, que els feia portar una moneda d’or de les més velles, per a fer aigua d’or pel malalt…»
Aquesta referència es publica al bloc Sabadellejant, Blog sobre curiositats i fets interessants des de la ciutat de Sabadell, de Jaume Barberà Canudas.
Respecte a la referència al sastre de Campillo, per entendre-la hem de conèixer el refrany sencer. Heu-lo aquí: «El sastre del Campillo, que cosía de balde y ponía el hilo.» Ens ho aclareix l’irònic redactor, en dir que en el cas del regidor manobra («albañil») la interpretació és a l’inrevés. És a dir, of course, que treballava per al seu profit.
Atenció especial per al secretari de l’Ajuntament. Un home que avui descriuríem com a «multitasking». Secretari de Ripollet, de Cerdanyola del Vallès, on també feia de jutge, i un «viva la vida» que faltava llargues temporades del seu lloc de treball. El rotatiu el titlla d’«estuche», afegint que no pot donar fe dels fets. Malgrat tot, i en una època on les bregues polítiques es lliuraven als diaris, “se non è vero, è ben trovato.” Deliciosa la tria del déu Brahma, el dels diversos braços, per qualificar-lo. Necessitava moltes extremitats per abastar tantes feines!
