Ripollet al Dia
La fàbrica va suposar per a moltes dones l’entrada al món laboral en una època en què Ripollet canviava la vida de pagès per una progressiva industrialització
L’amic Ferran Tornel m’explicava, quan vam fer el reportatge dedicat a la seva mare, na Chelo Lloreda, que la història de la indústria tèxtil del poble és, en bona part, la història de dones treballadores. Setmana rere setmana, apareixen més episodis d’aquesta història que possiblement demana un estudi a fons d’una època en què sortíem del racionament, hi havia feina però també gana i a poc a poc, les dones s’incorporaven al mercat laboral, moltes d’elles filles de la immigració. Ripollet feia la transició accelerada del poble pagès a llogaret industrialitzat!
Us presento a la persona convidada aquesta setmana. L’Emília Bayó i Jané. Resident al barri del Pont Vell, a cavall entre Cerdanyola del Vallès i Ripollet, dues viles germanes que han marcat la seva vida i per extensió, la de la seva família. L’Emília va néixer el 1944. Té, per tant, 78 anys. La seva família es dedicava a fer verdures que després venien a casa seva, al Mercat Municipal de Cerdanyola, i també a Sabadell i Terrassa. A més, treballaven a les empreses que a poc a poc s’instal·laven al poble.
L’Emília va anar a l’escola de les Germanes Dominiques de Ripollet. Des dels 4 fins als 11 anys. La congregació i escola de Cerdanyola encara no existia. A partir dels 11 va anar a l’escola del barri, a Can Baster. Un centre que ha perviscut en una cèntrica ubicació de Cerdanyola del Vallès amb el nom d’Escola Montserrat. Tenia 13 anys, gairebé 14, quan va canviar les aules per la fàbrica tèxtil Colchas y Tapicerías, més tard Solitex S.A, ubicada al carrer de Jaume I de Ripollet. Una tieta hi treballava i va ser qui va facilitar l’ingrés de l’Emília a l’empresa. Era l’any 1958. I s’hi va estar, si fa no fa, 12 anys. Del 3 d’octubre de 1958 al 28 de novembre de 1965. Va descansar dos anys i torna el 3 de febrer de 1967. S’hi estarà 2 anys, moment en què va anar a l’atur. Del 14 de febrer al 13 de novembre de 1969. Tornarà a la fàbrica, sense que l’assegurin. I s’hi estarà de l’1 de gener al 10 de maig de 1970. Deixarà la fàbrica i s’incorporarà com a venedora de la parada de verdures familiar del Mercat Municipal de Les Fontetes de Cerdanyola del Vallès. Tornem a la fàbrica, que aquesta és una altra història!
De l’escola a la fàbrica
L’Emília era una nena quan va començar a treballar. Va canviar els llibres i el joc pels talers. «Com ho vau viure?», li pregunto. Amb normalitat, respon. A més, els diners anaven bé a casa seva … Va començar d’aprenenta, recollint les bitlles de les llançadores que quedaven buides per, després, omplir-les de fil perquè les màquines de teixir no s’aturessin.
La seva jornada laboral començava a 3/4 de 5 del matí. La seva mare la despertava per preparar-se, esmorzar alguna cosa i arribar a la fàbrica a 2/4 de 6 de la matinada. Allà s’hi estava fins a 2/4 de 2 de la tarda.Tenia mitja hora per esmorzar. Durant 7 anys va fer el torn de matí. Els tres darrers anys de treballar a la fàbrica ajudava a la seva mare, que tenia parada al Mercat de Les Fontetes. La direcció de l’empresa li va permetre fer el torn de tarda, des de 2/4 de 2 de la tarda a 2/4 de 10 de la nit.
La plantilla la formaven una majoria de dones i alguns homes que carretejaven el pes i manaven. Vaja, es tractava dels oficials i l’encarregat, responsable que la feina sortís com calia i amb qualitat. No debades preparaven el teixit amb què després es feien vànoves de cotó i seda. En alguna època també van preparar material per confeccionar tovalloles.
Un cop enllestida la feina, que feia de dilluns a dissabte i algun diumenge, si calia i ho demanava la direcció, cap a casa hi falta gent! Dinar i cap a l’hort familiar per collir mongetes tendres, quan era l’època. M’explica que procurava fer-ho d’hora per, després, disposar de temps per aprendre a brodar i a cosir. A brodar amb la filla de Cal Dubà, a la carretera de Barcelona. I a cosir a la carretera de l’Estació, en unes cases situades on ara hi ha el taller d’en Nicolau Beltran. Allà vivia la modista. L’Emília es feia l’aixovar i la roba que utilitzava.
Pregunto: «Hi havia temps per a tot?» I tant!, em diu. Hi havia moltes estones de trobada amb el veïnatge al carrer, de jugar i viure en uns pobles de pocs milers d’habitants i on tothom es coneixia. L’Emília participava del grup local d’«Educación y Descanso», una organització del règim feixista dedicada a promoure activitats culturals i esportives. Les que interessaven al règim, és clar. Va jugar a bàsquet, ballar i cantar. El mestre Jordi Morral, de Cerdanyola, dirigia el cor on participava la cerdanyolenca. I no ho feien pas malament. Aconseguiren diversos premis a Sabadell.
Una fàbrica de dones
A la fàbrica hi treballaren, en alguns moments de més producció, un centenar de persones. La gran majoria, dones. L’ambient a la fàbrica era bo, explica l’Emília. No passaven fred. Disposaven d’una «burra» que escalfava l’espai. L’únic moment més fred era quan anaven a esmorzar, en un menjador situat al costat de la nau dels telers.
Va començar d’aprenenta i va arribar a ser teixidora. El seu primer sou va ser de 180 ptes. En els darrers mesos de treballar-hi, com a teixidora de 1ª, cobrava unes 5.500 ptes. al mes.
En guarda un bon record, d’aquells anys. De les companyes de Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Montcada i Reixac. Tothom hi tenia el seu lloc. Casades, solteres, vídues, aprenentes, oficiales … van teixir una relació que ha sobreviscut a la fàbrica que va tancar lesportes cap a mitjans dècada dels 70. Les fotos que acompanyen aquest text són d’un sopar d’extreballadores fet el setembre de 1996.
Mai tingueren lot de Nadal
L’única cosa que retreu a la direcció a l’empresa és que mai no varen tenir lot de Nadal. Gairebé tothom en tenia, menys elles … «Em dolia molt», sentencia l’Emília. En Josep, el seu germà, intervé per regalar-nos una imatge de l’època. La família vivia – i viu – a l’avinguda de la Creu Roja. Tothom sabia que arribava el Nadal quan veien passar estols de gall dindis des de l’estació de Renfe cap a Ripollet. La nostra protagonista els tenia tan a prop que, estirant el braç, en podria haver agafat un! Mai no va passar, és clar. Com tampoc arribaren torrons, neules i altres elements propis del Nadal!
